Quan fem visites a escoles i biblioteques, entre altres coses, la canalla sempre ens sotmet a un tercer grau de preguntes i demandes. Sovint els nanos ens surten per on menys ens ho esperem, però també hi ha una sèrie de preguntes i peticions d’ordre molt divers que es repeteixen contínuament (“Fareu més llibres?”, “Quin llibre esteu fent ara?”, “Sou parella?”, “On treballeu?”…). Entre aquests tòpics sovint apareix una demana: que fem un llibre de por. Sempre que algú ens fa aquesta proposta rep l’aprovació festiva i unànime dels seus companys mentre nosaltres ens mirem l’un a l’altre i assentíem. I és que, amb perdó per la repetició, tot i que la por ens fa por, en general quan la situem a la ficció, poc o molt, ens agrada a tots. I, potser per això, un bon dia, sortint d’una escola, finalment ens vam decidir a respondre a la demanada de la por. En realitat decidir-nos ens va costar entre poc i gens perquè ens venia molt de gust. I ja que ens hi posàvem, vam decidir fer-ho per partida doble amb Terrorífic de la sèrie L’Agus i els monstres i amb Tens por, Iverson? de la sèrie Bitmax&Co.
Dir que la por és un dels grans temes de la literatura infantil especialment de la que prové de la tradició popular i oral és tan obvi que pràcticament és com una pensada de cunyat. Però la realitat és que la por és, a més, un dels grans temes de la vida en el sentit més ampli. Tenim por o pors del que existeix, del que no existeix, del desconegut, dels monstres, de la foscor, de la pèrdua, de la mort, de la solitud, de l’abandonament, del càstig, dels somnis, de no ser estimats, de les feres, i ben sovint fins i tot de les serps i les rates.
La por és una emoció intensa i antiga – i perdó, que a hores d’ara el tractament de les emocions en la literatura infantil ja fa pudor -. En efecte, és la part més primitiva del nostres cervell, l’amígdala, l’òrgan que s’encarrega de fer-nos reaccionar davant del que no entenem, del que trobem estrany o perillós. Llavors sentim por i la nostra reacció, si no intervenen la cultura, el coneixement, la formació i la reflexió es manifesta de dues maneres absolutament primàries: fugir o atacar. A poc que s’hi pensi, això és el que els passa als racistes, als xenòfobs, als homòfobs… Ras i curt, un problema de primitivisme.
A la literatura infantil la por ben sovint ha servit per alliçonar i deixar clar als més petits que han d’anar pel camí que els han dit els pares o que no han de confiar o parlar amb els estranys (No us sona de la Caputxeta?). En realitat, entre l’atac i la fugida, el missatge que reben els humans més baixets és molt clar: cal fugir del perill. No diem que estigui malament (sempre que no s’exageri i la por esdevingui un mecanisme de control), però nosaltres quan ens hem posat a fer llibres “de por” simplement ens hem conformat amb establir implícitament a la històries que desenvolupem una sèrie d’elements que a la llarga puguin contribuir a que el lector comenci a fer una elaboració, ni que sigui de manera molt bàsica, de les reaccions que provoca primàriament la por. És cert que en el nostre cas contem amb dos factors decisius per poder introduir aquests elements. El primer és l’humor – marca de la casa -, que relativitza tota situació i el segon, el fet que ens centrem sobretot a crear històries que entretinguin, diverteixin i emocionin el lector, perquè, de fet, tot i que la literatura infantil pugui tenir moltes funcions – que les té i, a més, són importants -, si no hi ha diversió, emoció i entreteniment, el lector difícilment en traurà cap profit.
Copons&Fortuny
Comments